Les quatre grans cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV, i són les que millor ens permeten seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials i militars. La majoria dels estudiosos coincideixen a suposar que, al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i destinades a ser llegides, existeixen a Catalunya una altra mena de cròniques de tipus popular, amb els recursos propis per ser memoritzades i recitades, pròximes al gènere de l’epopeia medieval. No mancaven en la nostra història els episodis ni els personatges adequats per esdevenir temes i herois èpics: la reconquesta de la terra en mans de sarraïns, la independència envers el domini franc, les conquestes dels regnes de Mallorca, València i Múrcia, la unió amb Aragó, el novel·lesc engendrament de Jaume I, etc. Hi havia, per tant, gust popular per les narracions èpiques, demostrat per la difusió de temes francesos i provençals, bons poetes capaços de compondre narracions de to elevat, nombrosos joglars per divulgar-les i un fons de fets històrics i de personalitats susceptibles de carregar-se d’elements llegendaris i d’esdevenir cançons de gesta. Tanmateix, quatre són els textos que ens han pervengut, lligats en cada moment a l’activitat de la corona. La temàtica de les quatre cròniques és comuna: les gestes o “feyts” dels reis del casal d’Aragó, podent ser la figura central el corresponent monarca, o bé, una dinastia sencera. Gràcies a molts aspectes temàtics i estilístics de les quatre cròniques, els estudiosos asseguren que van ser redactades en contacte molt directe amb el monarca. No s’explicaria l’aparició d’episodis o de reaccions personals que només el rei podia conèixer. Les coneixem sota la denominació de El llibre dels Feyts de Jaume I, la crònica de Bernat Desclot, la crònica de Ramon Muntaner, i la crònica de Pere el Cerimoniós. Heus aquí el dispositiu visual de Marta Serra Binimelis, de 1r A, tot parlant-ne i comparant-les.
Sintaxi: uns quants exemples de descripció
Aturem la marxa teòrica un moment per fixar amb uns quants exemples de seqüència lingüística com podem fer-ne una descripció sintàctica ordenada, pertinent i suficient.
Ausiàs March. Un possible solucionari als comentaris
D’Ausiàs March, del gran poeta del final de l’Edat Mitjana europea, qui, “deixa a part l’estil dels trobadors” per irrompre en l’anàlisi del jo del poema, hem de provar el comentari d’unes quantes composicions. La que arrenca amb el vers al·ludit; la molt més famosa gràcies al cantautor Raimon, un poema que presenta una comparació continuada entre un viatge i els estadis per què passa el jo poètic respecte d’una relació emocional; o aquella altra, finalment, construïda amb poderoses imatges d’un gran patetisme, en què comença interpel·lant el seu cor.
Vet aquí, a més dels textos, unes quantes orientacions sobre el particular.
Mort de dama, de Llorenç Villalonga
Com a tercera lectura d’enguany, tenim aquesta primera novel·la de Llorenç Villalonga, Mort de dama (1931), sàtira social contra la societat pròpia, on la idea d’aristocràcia en decadència i la de la intel·lectualitat no surten gens ben parades. Escenaris i personatges vertebren aquest dibuix falsament costumista, o més aviat cru, de tipus característics en un marc temporal finisecular.
Aquest que segueix és el dispositiu usat a classe per a la seva anàlisi.
Tres alumnes de 1r E (Josep Pomar, Toni Torner i Vladislav Nikolov) han redactat la següent entrada de la Viquipèdia:
Comentari de text: Jordi de Sant Jordi
Des de bon principi de curs que hem estipulat la pràctica del comentari de text literari almenys en tres nivell d’acostament: a) a l’eix de producció, que ens dota del marc sociohistòric en què el text és creat i ens el contextualitza dins l’obra general del seu autor; b) a la forma amb què el text es concreta davant del receptor (adscripció de gènere, especificitats expressives i recursos literaris; i c) als continguts que la susdita forma vehicula, cosa que suposa fer-ne una paràfrasi interpretativa mentre comentem la incidència de certes figures retòriques característiques.
Aquest no era el primer comentari de text literari en vers, per tant, era de tot punt necessari deturar-se en l’explanació dels recursos fònics i morfosintàctics que impliquen la mètrica, abans d’acostar-se a aspectes d’estructura de comunicació i contingut com ara la veu poètica, el pretext, l’anècdota, el tema i d’altres aspectes de sentit observables. Vet aquí seguidament unes orientacions perquè contrastis el teu comentari.
Els connectors
Gramaticalment, les peces que serveixen per unir d’altres se’n diuen connectors o nexes.
Les preposicions són nexes que connecten sintagmes de dins de l’estructura oracional. Enllacen parts de l’oració. A un nivell superior del segment lingüístic, les conjuncions són també nexes, però ja uneixen o connecten proposicions senceres.
Les perífrasis i els verbs modals
Els matisos que en altres llengües s’expressen amb aspectes del verb, en català es transmeten amb perífrasis verbals o verbs modals, com per exemple “començo a estudiar”, “acostumava a beure massa” o “continua dormint” per indicar una acció incoativa, reiterativa o continuativa.
En el següent diagrama teniu una síntesi ben completa dels valors diversos amb exemples.
Del sistema als subsistemes 2: morfosintaxi
D’una seqüència lingüística cal saber destriar mot a mot el valor gramatical, les categories gramaticals (vegeu un post anterior), però també la resta de nivells d’agrupació en unitats superiors (sintagmes, seqüències oracionals). És, justament, en aquest tema que repassarem com és de fàcil, a partir de la reflexió i l’aplicació de quatre regles (les regles de reescriptura de la gramàtica transformacional), dominar la sintaxi de les seqüències lingüístiques més enrevessades.
Aquí s’expliquen els tipus de predicats i les seves expansions. Posau molt atenció a l’anomenada Teoria de les òrbites, que fa una síntesi de totes les possibilitats al respecte.
L’anàlisi de textos poètics: una aplicació
D’acord amb l’esquema presentat en un post anterior, aprofitam el text de Turmeda per exemplificar el comentari de textos poètics. Hi destacam l’escriptura sarcàstica, irònica i paradoxal, ja que va donant pistes per entendre que vol expressar tot el contrari del que diu ―que fins i tot ho reprova―, és a dir, que els diners no haurien de moure el món ni són tan important. Per tant, l’elogi o l’apologia no és tal, sinó que ha de ser llegida inversament.
L’anàlisi narratològica i una aplicació
Acabam de veure en el post anterior una metodologia d’anàlisi general aplicable al text literari; ara, també hi ha d’entrar en joc el component genèric: no abordam igual un poema que una narració, per exemple.
Vegem, per tant, quins aspectes cal considerar en l’anàlisi d’un text narratiu. I exemplifiquem-ho amb unes notes d’acostament al Tirant lo Blanc.
Puix parla català 